Vaig començar a fer fotos al 1991 al Mundo
Deportivo i les meves primeres feines van ser al Trofeo Conde de Godó de Tenis.
M’encarregava de cobrir el Village i casi no coneixia a ningú. Sort tenia jo de
conèixer a un fotògraf que corria per
allà, ell parlava amb tothom, coneixia a tots, esportista, polític o famós.
Era en Manel Martín, jo m’enganxava a ell i feia les fotos de grup que feia, si
les feia deuria ser que s’havia de fer.
Més endavant em van enviar a cobrir la volta a
Catalunya de ciclisme i allà estava ell també, treballant al costat de
l’organització i disposat a donar-te qualsevol negatiu d’una foto que ell havia
pogut fer i tu no. Recordo un dia a prop
de Andorra a una etapa de muntanya va caure un dels favorits, ell tenia la foto
i de seguida, només arriba al final d’etapa, ens va oferir la foto per que la
enviéssim als nostres mitjans.
Sóc poc d’anar a fer fotos de catifes
vermelles on s’amunteguen desenes de fotògrafs que criden els noms dels famosos
per que els mirin. En Manel sempre amb educació era més discret i acabava les
seves frases amb un “per favor” i amb un somriure, disparava i deia gràcies.
Ara quan em toqui d’aquí pocs dies anar a cobrir un pool no veure al Manel i
l’enyoraré i aquest any quan comenci el Godó aniré molt trist, no se si podré
entra al Village sense que ell no hi
sigui i quan no conegui a algú tampoc sabré a qui preguntar-li.
Comentarios