Em sorprèn que després de tant de temps encara
hi hagi qui pugui dubtar que presidir un
club de futbol, un partit polític o qualsevol altre institució pública o privada no generi una oposició o bé, mal
anomenats, enemics.
No m’agrada utilitzar la paraula enemic perquè
deriva de guerra, i poder el nostre error es considera o donar per fet que hi
ha una guerra, quan el que hi ha es una mala praxis del lloc que ocupa cadascú en aquesta història,
sigui la direcció, la oposició o el informador.
Per mi el problema recau, en el cas del
mandatari, en governar amb egos o amb
actitud de revenja o bé volen
aprofitar-se del seu poder per un afany personal. En el cas de l’opositor, buscar les febleses del contrari si cal
utilitzant mentires. El tercer es el
periodista, l’encarregat d’informar de manera objectiva i neutral sense
posicionar-se però que malauradament pateix les pressions dels propis
mandataris o opositors que intenten influir en les seves paraules i també de la
línia del seu editor.
No hauria de ser així, crec que el mandatari hauria de representar a
tots els que democràticament l’han escollit i periodista hauria de ser
imparcial e informar d’allò que veu o investiga però no succeeïx així i encara
enrevesa més la situació.
Crec, en conclusió, que no es un problema de
fàcil solució, primer hauríem de disposar en tots els àmbits de dirigents nets
de ego, protagonisme o afany econòmic, difícil... i d’altre banda periodistes
lliures d’escriure o de dir el que objectivament saben sense estar coaccionat
pels propis dirigents o pels seus editors.
Comentarios