26 ene. 2014

PROBLEMA A TRES BANDES

Em sorprèn que després de tant de temps encara hi hagi  qui pugui dubtar que presidir un club de futbol, un partit polític o qualsevol altre institució pública  o privada no generi una oposició o bé, mal anomenats, enemics.

No m’agrada utilitzar la paraula enemic perquè deriva de guerra, i poder el nostre error es considera o donar per fet que hi ha una guerra, quan el que hi ha es una mala praxis del  lloc que ocupa cadascú en aquesta història, sigui la direcció, la oposició o el informador.

Per mi el problema recau, en el cas del mandatari,  en governar amb egos o amb actitud de  revenja o bé volen aprofitar-se del seu poder per un afany personal. En el cas de l’opositor,  buscar les febleses del contrari si cal utilitzant mentires.  El tercer es el periodista, l’encarregat d’informar de manera objectiva i neutral sense posicionar-se però que malauradament pateix les pressions dels propis mandataris o opositors que intenten influir en les seves paraules i també de la línia del seu editor.

No hauria de ser així,  crec que el mandatari hauria de representar a tots els que democràticament l’han escollit i periodista hauria de ser imparcial e informar d’allò que veu o investiga però no succeeïx així i encara enrevesa més la situació.


Crec, en conclusió, que no es un problema de fàcil solució, primer hauríem de disposar en tots els àmbits de dirigents nets de ego, protagonisme o afany econòmic, difícil... i d’altre banda periodistes lliures d’escriure o de dir el que objectivament saben sense estar coaccionat pels propis dirigents o pels seus editors.

24 ene. 2014

APUNTEN, DISPAREN, ¡FUEGO!

Siempre he creído que las fotos, sobretodo las periodísticas, deben explicar lo que esta sucediendo. Atravesar, de un modo contundente, el muro de las típicas fotos descriptivas que no salen de lo común, de las imágenes que reproducen únicamente el momento. Ayer, a pesar de que mi labor para Mundo Deportivo era emitir en directo la rueda de prensa de la dimisión de Sandro Rosell, me colgué la máquina al cuello y decidí hacer solo la foto de la entrada en la sala de prensa del presidente antes de la comparecencia. Disparé tres o cuatro fotos justo antes de que se sentara, esperando un gesto o algo parecido. Me pareció que podría conseguir algo diferente desde la posición de las televisiones alejado de la nube de fotógrafos, al final editando las fotos me di cuenta que había una que cumplía con mis expectativas y lo que más me gustaba era la cara del presidente, me recordaron la imagen de un condenado justo antes de que lo fusilen, con los ojos cerrados esperando la muerte.